Va ser al Neolític quan es van començar a fer les primeres construccions al Puig Campana. Tan bon punt deixem de ser caçadors-recol·lectors i ens convertim en sedentaris es va iniciar el que més tard es coneixeria com a arquitectura popular, que es feia amb la tècnica de la pedra seca. Sens dubte, l'abancalament va ser la seua màxima expressió i és el que més caracteritza a les terres de cultiu d'aquest municipi de la Marina Baixa i de la província d'Alacant en general. El 28 de novembre de 2018, la UNESCO va declarar aquesta tècnica com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

No se sap ben bé quin va ser l'origen de l'abancalament, és a dir crear balcons per convertir els pendents en zones agrícoles, però sí que se sap que els àrabs i, després d'ells, els primers pobladors cristians que van habitar aquestes terres després de la Reconquesta, van impulsar la seva creació. El creixement demogràfic que hi va haver entre els segles XVIII i XX va coincidir amb un període d' expansió d' aquests balcons per cobrir les necessitats alimentàries de la població. Avui es poden veure, però estan en desús.

La pedra s' extreia de l' entorn, que es netejava per fer-lo apte per al conreu. Per facilitar l' accés d' unes feixes a altres es feien rampes de terra, per tal que poguessin passar els animals de càrrega. El pas de les persones d'una parcel·la a una altra es podia fer a través d'unes escales construïdes en el propi marge. Per això, empraven grans pedres aplanades i encaixades, que sortien un pam de la paret del marge.

La pedra era transportada pels mateixos agricultors amb cabassos, amb animals de cavalleria i fins i tot amb les mans si era necessari. Es trencaven, retocaven i calçaven amb una maça, és a dir un martell que tenia una cara plana i l'altra amb punta i un cisell. En moltes ocasions, els cants es recollien amb les mans i no es retocaven, col·locant-se directament als marges. Les construccions consistien a col·locar pedra sobre pedra.

Habitualment, eren els mateixos agricultors o pastors els encarregats de fer construccions amb pedra seca. Construïen refugis per resguardar-se de les inclemències meteorològiques, com podia ser la pluja, la neu o el vent; murs de corrals per donar aixopluc al bestiar; camins per on poder circular; aljubs per emmagatzemar aigua i pous per dipositar la neu i convertir-la en gel, entre d'altres.
L'ofici de marge era vocacional i artesanal, de tradició familiar. Existia la figura del mestre que podia disposar de grups d'operaris, generalment formats per dues o tres persones. En l' actualitat hi ha pocs treballadors que coneguin la tècnica de la pedra seca.