Manuel Mayor, El Beato, compta en aquesta ocasió com es van començar a fer les primeres construccions al Puig Campana. Es denomina arquitectura popular i es feien en pedra seca des del Neolític, quan l'ésser humà va passar de ser nòmada a sedentari. Sens dubte, l'abancalament és la forma que més caracteritza les terres de cultiu en aquest municipi en particular i, a la província d'Alacant en general, i va permetre transformar terrenys en pendent de secà en zones agrícoles. El 28 de novembre de 2018, la UNESCO va declarar la pedra seca Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat
Sabies que???
L'arquitectura popular al Puig Campana va aparèixer amb el Neolític. Van ser construccions amb pedra seca que van evolucionar amb el pas dels segles en l' anomenat abancalament, és a dir en la creació de balcons per convertir els pendents en zones agrícoles. No se sap ben bé quin va ser el seu origen, però sí que se sap que els àrabs i, després, els primers pobladors cristians, després de la Reconquesta, van impulsar la seva creació.
El creixement demogràfic, produït entre els segles XVIII al XX, va coincidir amb un període d' expansió de terres de conreu per cobrir les necessitats alimentàries, sobretot durant els anys de la Postguerra. Actualment, aquests terrenys estan abandonats, encara que continuen conservant els marges de pedra realitzats pels veïns de Finestrat.
La pedra s' extreia de l' entorn que es netejava per fer-lo apte per al conreu. Per facilitar l' accés d' unes feixes a unes altres es feien rampes de terra, per tal que poguessin passar animals de càrrega. El pas de les persones d'una parcel·la a una altra es podia fer a través d'unes escales construïdes en el propi marge. Per això, empraven grans pedres aplanades i encaixades, que sortien un pam de la paret del marge.
La pedra era transportada pels mateixos agricultors amb cabassos, amb animals de cavalleria i fins i tot amb les mans si era necessari. Es trencaven, retocaven i calçaven amb una maça (maça), és a dir un martell que tenia una cara plana i l'altra amb punta (picola), un cisell (cisell)... En moltes ocasions els cants es recollien amb les mans i no es retocaven, col·locant-se directament als marges.
Les construccions consistien a col·locar pedra sobre pedra, s'apilaven, sense utilitzar cap altre material per a la unió, excepte de vegades terra seca: "Tota pedra fa paret", es deia. Les juntes s'omplien amb falques de pedra, ripis (falca), que incrustaven amb el martell.
Els marges, per habilitar camps de conreu, evitaven processos erosius: escorrenties, corriment de terres o acumulacions d' aigua, ja que permetien un bon drenatge, ja que són permeables. A més de crear bancals o delimitar parcel·les, constitueixen també ecosistemes per a molts animals com insectes, amfibis, rèptils, petits mamífers i aus, així com per a espècies vegetals com són les falgueres, líquens i molses, entre d'altres.
Habitualment, eren els mateixos agricultors o pastors els encarregats de fer construccions amb pedra seca. Construïen refugis per resguardar-se de les inclemències meteorològiques, com podia ser la pluja, la neu o el vent; murs de corrals per donar aixopluc al bestiar; camins per on poder circular; aljubs per emmagatzemar aigua i pous per dipositar la neu i convertir-la en gel, entre d'altres.
L'ofici de marge era vocacional i artesanal, de tradició familiar. Existia la figura del mestre que podia disposar de grups d'operaris, generalment formats per dues o tres persones. En l' actualitat hi ha pocs treballadors que coneguin la tècnica de la pedra seca. La falta de marges joves es podria solucionar en part amb tallers ocupacionals o cursos de formació.